how long is levitra effective for buy levitra le levitra 20 mg

shokugeki no soma 18 2th buy soma soma analog sizing

soma stall order soma online soma locations southern california

btmg tramadol tramadol 50 tramadol hcl 50 mg how strong

ambien 2 beers buy ambien online what is the best substitute for ambien

tramadol withdrawal is hell cheap tramadol can 3 tramadol kill you

soma online shopping soma drug best tours sheraton soma bay

what happens when you mix alcohol and ambien buy ambien online can you take paxil with ambien

order soma Oklahoma City buy soma online soma intimates job description

taking valium and norco buy diazepam online can you take valium and beta blockers

Think Tank 2009

”INICIATIVES I COMPLICITATS PEL PROGRÉS”

Resum executiu:

Mitjançant aquest document, pretenem cridar l´atenció dels agents econòmics, socials i polítics d´Espanya, sobre les prioritats que en la nostra opinió, s´haurien d´atendre en la propera legislatura de les Corts Generals.

L´evolució del sistema democràtic en els darrers anys, el canvi en el teixit social degut en gran part al fenòmen migratori i les perspectives que s´albiren de la consumpció del model de creixement econòmic en que s´ha fonamentat el darrer cicle expansiu, demanden un exercici de sentit comú, de sentit d´Estat i sobre tot de creativitat, per tal de superar les dificultats i retrobar el camí del consens en els temes que afecten al benestar dels ciutadans i a la posició de l´Estat Espanyol en el grup capdavanter dels països desenvolupats.

Dels treballs del Think Tank es desprèn la necessitat d´una crida al seny i a la vegada la necessitat d´assolir grans acords de caràcter transversal en temes trascendentals pel futur de les properes generacions.Les forçes polítiques han de reflexionar seriosament, abans que sigui massa tard, sobre el seu propi funcionament i sobre els mecanismes de la seva relació amb la societat.

Per això, hem decidit centrar les nostres recomanacions en set pilars que considerem prioritaris :

  • L´ Estat del benestar: el seu sosteniment i millora.
    • La realització d´un pacte d´Estat sobre EDUCACIÓ ho considerem una necessitat inajornable de la propera legislatura.
    • Igualment hauría d´assolir-se un gran acord que garanteixi el manteniment de l´Estat del Benestar amb les correccions necessaries per a millorar la seva gestió.
    • Traslladar a l´àmbit legislatiu mesures que fomentin la “responsabilitat social” de las persones i de las families.
  • Model d´ Estat : aprofondiment de l´Estat Autonòmic.
    • El PP es va equivocar en la seva segona legislatura en negar-se de plà a tocar el model d´organització territorial, i escometre una reforma de la Constitució i dels Estatuts d´Autonomia.
    • El PSOE s´ha equivocat en la darrera legislatura, iniciant la Reforma dels Estatuts sense haver fet abans la Reforma de la Constitució.
    • Per això considerem imprescindible un gran acord sobre la reforma constitucional, que inclogui la reforma del Senat.
    • Aquest acord hauria d´assolir dos grans objectius:

1.-.Incorporar les forçes politíques nacionalistas i/o territorials amb representació parlamentaria en els seus àmbits.

2.-Obrir mecanismos institucionals que permetèssin els amplis consensos polítics i la capacitat d´adaptació a les noves realitats històriques.

  • El sistema electoral: efiçiència i representativitat:
    • Limitació dels mandats a dos pel mateix càrrec executiu.
    • Analitzar la manera de recuperar i distribuir els 50 escons que en el actual sistema electoral representen els sobrants de vots.
    • Crear un sistema peròdic de rendició de comptes davant la ciutadania per part dels polítics i incidir en les experiències de govern participatiu, democracia i transparència.
    • En aquest sentit creiem que la creació d´una institució d´àmbit estatal a la manera d´un Comité de Savis o Consell Assesor per a les Autonomies, hauria de ser una prioritat. La sevafunció seria, la de proposar als Governs Central i Autonòmics, revisions constitucionals, projectes diferencials i projectes comuns.
  • L´economia : prioritats enfront un escenari difícil.
    • Els triomfs passats no poden amagar els reptes del futur, perqué certament resta molt per fer en un nou escenari de desacceleració econòmica. Necessitem trobar un substitutiu pel sector de la construcció si volem mantenir i millorar el creixement.
    • És necessari actuar sobre la negociació colectiva, per tal d´escurçar les diferències de nivell d´ingressos a igual activitat, i amb els paíssos de l´U.E. similars en desenvolupament. Es tracta en conjunt d´evitar una fractura social encara més gran.
    • Aposta decidida per la investigació científica i pel desenvolupament tecnológic.
    • Fer de la innovació una cultura que caracteritzi el dia a dia de les empreses i del sector públic.
    • Agilitzar la creació d´empreses.
    • Posar a l´abast dels emprenedors/es incentius reals.
    • Disenyar un itinerari propi per a la formació professional i d´estímul a la formació permanent en les empreses.
    • Garantitzar les inversions en infrastructures que permetin funcionar a les empreses i asegurin la qualitat de vida dels ciutadans.
  • Els temes socials : suport a les families i a la natalitat.Clarificació d´un model d´immigració realista.
    • Creiem que malgrat hi ha un gran debat en la societat sobre els diversos models de familia existents en l´actualitat, el suport ha de ser sense cap mena de discriminació vers totes les formes de familia que es constitueixin com a xarxa protectora de les persones en afecte i solidaritat.
    • Creiem que hauria d´actuar-se de forma més intensa en tres aspectes: perllongar les ajudes per fills amb l´objectiu que arribin almenys fins a l´edat laboral, prendre mesures efectives que permetin millorar la conciliació de la vida laboral i familiar i millorar el suport als joves per tal que puguin accedir a una vivenda i independitzar-se.
    • Ha de plantejar-se un Pacte d´Estat sobre la immigració.El fenòmen de la immigració i la problemàtica que comporta, no pot ser un element de la confrontació política, molts cops demagògica, del dia a dia. Un salt quantitatiu de la immigració sense control, pot provocar en un futur problemes de cohesió social.
  • Una política exterior d´acord amb el paper d´ Espanya en el món.
    • Esforç decidit per a tenir un servei exterior modern i adaptat a les necessitats actuals.
    • Ha d´articular-se un sistema públic – privat més efectiu de relació entre la política exterior i les empreses.
    • Identificar les prioritats estratègiques de la nostra política exterior i articular-les des de la coherencia i la comunicació.
  • Una política energètica que combini preocupacions mediambientales i necessitat de recursos .
    • Més que en cap altre moment, ha d´assolir-se un gran acord transversal que inclogui les decisions i mesures aprendre respecte a l´aigua i a l´energia.
    • Igualment pel que fa als compromisos en matèria de medi ambient.

Estat del benestar:sostenible i millorat.

Ens posicionem de forma rotunda, en el sentit que el sosteniment i millora dels serveis bàsics que mantinguin i millorin el benestar dels ciutadans han de correspondre a l´Estat.

Al mateix temps considerem que es necessari analitzar l´evolució cap a formulacions puntuals en les que el nivell de benestar dels ciutadans hagi de ser asumit en forma compartida entre l´Estat i la iniciativa privada.De la mateixa forma en que calgui arbitrar mesures concretes que fomentin la participació dels ciutadans, tant en reduïr i/o asumir part dels costos, com en col.laborar en aconseguir més imgressos.

Per això, i en funció de l´evolució i experiència adquirides després de trenta anys d´organització de l´Estat en CCAA, la distribució i conflictes de competències en relació a la inicitativa política territorial, creiem necessari un Pacte d´Estat que garanteixi el manteniment de l´Estat del Benestar amb les correccions escaients per tal de millorar la seva gestió.Pacte d´Estat en el que tenen que participar els Partits Polítics, les Comunitats Autònomes i els actors socials i sindicals afectats.

En aquest marc volem resaltar :

“Prioritzar l´educació, la gestió del coneixement i la formació professional, com a pilars de la competitivitat .”

Entenen, sense cap gènere de dubte, que la clau de la prosperitat d´un país, avui per avui, està en l´educació.

D´ençà que tenim una Constitució democràtica, cada govern ha arribat amb la seva llei d´ducació sota el braç.I cada govern ha desfet , allò que el govern anterior havia fet, tant en l´educació primaria, com a la secundària i la universitat.

No farem esment de la formació professional perquè ho tractarem més endavant en parlar d´economia i perquè ni uns ni altres han acabat d’encertar la proposta educativa.

En qualsevol dels casos, la inexistència d’un pacte educatiu provoca inestabilitat en el sistema, i també als mestres, als alumnes i als pares. Provoca manca d’horitzons i una merma significativa de la qualitat del sistema. Només cal veure els informes de la OCDE per extreure’n conseqüències.

I quan parlem d’educació no podem deixar de dir que, a banda de no haver estat capaços d’assolir un pacte escolar, ens hem equivocat en un altre aspecte. Hi ha valors que han desaparegut del sistema educatiu i s’han de recuperar a l’escola, a la família i a la societat. Valors com el respecte, l’autoritat, la cultura de l’esforç, l´estima per la eina ben feta i d´altres.

No és bó , ni raonable i a més repercuteix en detriment de la qualitat, que cada govern faci la seva particular i peculiar Llei d´Educació. Per això entenem indispensable un “pacte per l´educació”, en la línia de – per exemple – el que va ser el pacte de Toledo per les pensions.

En aquest sentit, a continuació plantejarem alguns dels aspectes que en la nostra opinió hauríen de ser objecte d´atenció preferent:

Cal arribar inmediatament a un gran Pacte d’Estat per l’educació , bassat en la recuperació de la cultura de l´esforç i que garanteixi l´excel.lència educativa almenys pre una generació.

Hi ha un aspecte que podria facilitar aquest pacte i és que, per introduir la cultura de l’esforç, només s’han de canviar els articles de la LOE que fan referència a la promoció de l’alumnat i afegir, a la LOE, una prova externa dels alumnes que, després d’aprovar l’ESO, vulguin accedir al Batxillerat i a la FP .

En tot el demés: l’ordenació del sistema, les matèries de cada etapa i els seus continguts, etc., es podrien mantenir els de la LOE a canvi d’aconseguir el Pacte. Una vegada aconseguida la política del consens, anys després, segurament també es podria aconseguir el consens per establir un Batxillerat de 3 anys i per a professionalitzar l’ensenyament de la religió acordant els continguts que tots els alumnes han de saber.

També cal comptar amb el suport parlamentari dels partits nacionalistes i regionalistes, i això vol dir no intentar dissenyar des del MEC fins l’últim detall sobre com han de funcionar els centres , ni el nombre d’hores que s’han de dedicar a cada assignatura, sinó simplement fixar els mínims als que han d’arribar els alumnes al final de cada etapa per a poder passar a la següent etapa i establir els mecanismes per a comprovar-ho . Això permetria aconseguir el recolzament d’aquests partits ja que se´ls permet decidir com aconseguir-ho.

També cal comptar amb el suport del professorat i dels seus representants sindicals . Especialment del professorat de Secundària, que serà el més afectat ja que una prova externa de l’alumnat també significa una avaluació indirecta del professorat.

Si es consideren totes les matèries, també ho és de les direccions dels centres . Cal ressaltar que això només és vàlid si es comparen els resultats de centres propers o de centres d’un mateix context social i a lo llarg d’uns quants anys.

Per aconseguir el recolzament del professorat cal explicar molt bé perqué no podem continuar obtenint aquests resultats en els informes internacionals, i que s´està possant en perill el futur del país.

Que el governs tenen l’obligació de reaccionar i d’establir mesures correctores encara que siguin impopulars, i que continuar sense cap control extern en l’ensenyament obligatori en realitat és un regal enverinat, ja que els centres educatius es transformen en simples guarderies d’adolescents, desapareix la professió docent, augmenta la conflictivitat i els equips directius es queden sense arguments per sustentar les seves decisions, a vegades impopulars però imprescindibles, per a millorar la tasca educativa del centre .

En aquest sentit és urgent:

-Reformar els ensenyaments professionals.

-Apostar decididament per l´aprenentatge de llengües nacionals i extrangeres.

-Actuar sobre la comunitat educativa en tres direccions:

Pares: facil.litant instruments de formació – conscienciació del seu paper en l´educació dels seus fills.No pot acceptar-se que la irresponsabilitat d´una minoria , influeixi en la majoritària i responsable dedicació dels pares, tutors, etc. vers l´educació dels joves. sancionant amb hores de formació en primer grau, treball social en segon, multes en tercer i pressó en casos extrems la deixadesa en la responsabilitat dels pares vers els fills.

Professorat: dotar d´intruments de formació i reciclatge en primera instància, reformar els estudis que habiliti per a la docència, -augmentant la seva exigència-, reformar la carrera docent i actuar disciplinàriament, sobre la minoria de professorat que sistemàticament defugeix de les seves obligacions.

Direccions dels centres: reforçar l´autonomia per organitzar el centre segons les necessitats del PEC.

“ Sostenibilitat del sistema de salud ”

Nombrossos fenòmens socials caracteritzen el canvi produït en el sistema sanitari en época recent:

  • el augment de la longevitat,
  • la disminució de la natalitat,
  • l´increment de la prevalència de las malalties cròniques.
  • el patró de creixement comòrbid de las malalties,
  • el augment de la població degut principalment a la recent immigració i a les seves consequències epidemiològiques,
  • la velocitat del progrés científic,
  • la intensitat del canvi tecnològic,
  • la globalització de la economía,
  • la judicialització de la práctica médica,
  • la major presència en la sanitat dels mitjans de comunicació,
  • la desintermediació ,
  • l´accés immediat i universal a la informació i al coneixement sobre la salud que comporta l´aparició d´un usuari informat, encara que no sempre amb rigor, però que acaba generant expectatives a la població.
  • A tot això, hem d´afegir un canvi en la demanda asistencial per part dels ciutadans, donat que avui en dia l´usuari prioritza la prevenció i la promoció de la salud, tant com la curació.

Les consequències d´aquests canvis sobre els professionals que han d´atendre els serveis sanitàris son enomes i difícils d´asumir.Aquests canvis inclouen:

    1. Un augment explosiu dels coneixements científics necessaris per l´exercici professional,
    2. Aparició constant de noves tecnologies que requereixen noves habilitats i que caduquen ràpidament,
    3. Augment de la complexitat assistencial i com a consequència un increment de la incertesa en la práctica clínica,
    4. Una major tendència a la especialització i al mateix temps majors dificultats per a preveure les noves necessitats d´especialistes com a consequència de la rapidesa en els canvis tecnològics, i
    5. El problema que es planteja en els professionals a l´hora d´afrontar la seva activitat en un context de sostenibilitat económica a llarg plaç del propi sistema sanitàri, sobre el que penja de forma constant una incertesa significativa i negativa.

El principal actiu amb el que conta la sanitat són els seus professionals, els quals han de recuperar l´autoritat i la confiança en la seva professió; i amb aquest objectiu, el sistema sanitàri recolzarà totes aquelles actuacions en les que es valori l´autonomia de gestió i de decissió del metge.

Governar és saber gestionar les prioritats i les necessitats dels ciutadans: i les polítiques que es desenvolupen en l´ámbit de la salud afecten de manera molt directa a aquest ciutadà.

Per això creiem necessari frenar la despesa sanitària innecessària o excessiva; per fer-ho, hem d´aprofitar millor les tecnologies que ens ofereix el sègle XXI, (per exemple la informatització dels historials clínics o la tele assistència).

El Ministeri de Sanitat ha de liderar la coordinació del sistema, així com la qualitat i l´equitat de les prestacions als ciutadans en materia de salud; a més de tot alló que faci referència a la prevenció i promoció de la salud.

El sistema de salud actual hauria d´atansar la gestió de la sanitat al ciutadà; la descentralització hauria de servir per a conèixer qué hem de prioritzar en cada CCAA i qué podem traslladar a un segon pla; el propi sistema ha de garantir que no s´acabin produïnt asimetries en les prestacions dispensades als ciutadans, en funció de la C.A. de residència, doncs això podria possar en qüestió l´actual distribució de competències entre l´Estat i les CCAA.

Entre els instruments que haurien d´introduir-se per a sostenir i millorar el sistema voldríem destacar:

•  La cofinanciació pública i privada segons les possibilitats de patrimoni i renda, de la mateixa forma que s´ha introduït aquesta fórmula en la financiació de despeses socials en la Llei de Dependència i confiar a la societat civil (tercer sector i empreses privades) la gestió de un major nombre de serveis públics.

•  Ampliar progresivament i amb caràcter voluntari, l´edat de jubilació dels traballadors (67 – 70 anys), que ademés de les implicacions en l´ámbit de la salud, suposaria una ajuda per a garantir el futur del poder adquisitiu de les pensions .

“La responsabilitat social de les families i de les persones.”

El concepte de “responsabilitat social” , acunyat a partir de casos de gran trascendència per les seves implicacions socials, per l´ús fraudulent de posicions de privilegi en l´ámbit de les empreses, té la seva traslació l´ámbit familiar i social, doncs si no s´actua amb urgència i amb contundència en la recuperació dels valors del civísme, el respecte i la responsabilitat vers els demés, s´entrarà en una procés detonant d´una bomba de rellotgeria social que pot tenir conseqüències més greus que qualsevol catástrofe natural.

Aquest fet comporta una actució multisectorial que va des dels centres educatius, fins a les empreses i entitats de tot tipus.

La irresponsabilitat i la transgressió sistemática de les normes de convivència, encara que no derivin en comportaments delictius – que ja tenen la seva tipificació en el Codi Penal -, han de trobar una resposta i una correcció proporcional per part de les institucions competents.

L´incivisme i l´incumpliment sistemàtic dels deures que deterioren el nostre sistema de convivència, democràticament decidit, han de tenir la seva esglaonada i progressiva graduació sancionadora.I això val per a tots els ciutadans, ndependentment del seu orígen i/o condició.

El model d´Estat

“Un gran acord sobre l´Estat de les Autonomíes”

L´Estat Constitucional de les Autonomíes ha adquirit de fet, algunes característiques d´un Estat Federal, imperfecte i asimètric certament, però que fugint del nominalisme i del debat estèril, pot ser un model útil per a la convivència i per a donar resposta a la pluralitat, a condició de no romandre ancorat en la intransigència i l´immovilisme.

Pel contrari, la capacitat d´adaptació d´aquest model d´Estat Autonòmic, a les necessitats de les modernes societats i a la seva evolució, ha de ser una de las línies fonamentals de la política territorial durante la propera legislatura.

El PP es va equivocar en la seva segona legislatura, en negar-se a tocar el model d´organització territorial i escometre una reforma de la Constitució i dels Estatuts d´Autonomia.

El PSOE s´ha equivocat en la darrera legislatura, obrint la mà en la reforma dels Estatuts sense haver fet abans una reforma de la Constitución que clarifiqués el sistema autonòmic. Tractant de fer de las reformes estatutàrias una reforma encoberta i no pactada de la Constitució, s´ha perdut una oportunitat de consens.

Ambdues posicions condueixen a la confrontació i afavoreixen l´allunyament dels ciutadans de la política.

Hem detectat quatre sentiments majoritaris:

  1. No es pot pactar una reforma del model territorial de l´Estat amb aquells partits polítics que no creuen en l´Estat.
  2. Sense pretendre laminar a cap força política que defensi democràticament les seves posicions ideològiques, i essent respectuossos amb el grau de representativitat que cada formació assoleixi en els diferents territoris, hem de fer una reflexió, – amb derivacions a l´hora d´exercir el dret a vot – , sobre el grau de crispació i de confrontació que és capaç de generar una formació política, sigui del color que sigui, – i en les dues darreres legislaturas n´hem tingut bona prova a un costat i l´altre – , quan s´entra en el discurs de la intolerància, de la imposició, de la insolidaritat i de la confrontació teritorial.
  3. No pot perllongar-se de forma indefinida la confrontació sobre el model territorial. Cal buscar una solució pragmàtica per a tancar el procés de 30 anys d´Estat Autonòmic, i ha de buscar-se la fórmula per tal que la solució, impideixi l´utilització dels textes constitucionals amb finalitats partidistas i a la vegada fugir de l´excessiva rigidesa per tal que sigui possible l´adaptació a les necessitats dels temps històrics.
  4. Hem detectat que una gran majoría dels ciutadans estan disposats a acceptar tractaments diferents per a realitats diferents; la plurinacionalitat en definitiva amb les seves derivacions de tot tipus: identitats polítiques, culturals, d´ organització territorial, etc.Però el que no estan disposats a acceptar els ciutadans són uns serveis bàsics de major o menor categoría, ni tenir unes infrastructures més o menys adequades, en funció del territori en el que resideixin.

Per això considerem imprescindible un gran acord sobre la reforma constitucional. És necessari adaptar la Constitución a las exitoses realitats que el seu propi desenvolupament ha generat.

Com a part d´ aquesta reforma s´ha de contemplar la reforma del Senat per a convertir-lo en verdadera Cámara de Representació Territorial , amb primera lectura sobre els temes plurinacionals i de cohesió territorial. Aquestes reformes han que fer-e com a mínim, amb els mateixos consensos amb els que es va fer l´actual marc constitucional i que ha representat un éxit col.lectiu.

Un sistema representatiu més proper al ciutadà

Es necessari un gran acord sobre com recuperar la confiança dels ciutadans en la política i per derivació quines modificacions del sistema electoral i representatiu han de realizar-se per augmentar de forma sustancial la relació entre representants i representats.

Entre d´altres aspectes d´aquest acord, pel que fa al sistema de representació política, volem destacar:

  • Limitació dels mandats: màxim dos mandats pel mateix càrrec executiu.
  • Analitzar la manera de recuperar i distribuir els 50 escons que en l´ actual sistema electoral representen els sobrants de vots com a conseqüència de l´aplicació de la Llei d’Hont.
  • Crear un sistema periódic de rendició de comptes davant la ciudadanía por part dels polítics.
  • Promoure un sistema pel qual es facil.liti a les persones de la societat civil destinar una part dels seus anys de vida al servei públic sense que això suposi una penalització per a la seva vida professional.
  • Incidir en les experiències de govern participatiu , en aquells ámbits en que la seva aplicació afavoreixi la democracia directa i la transparència . Incrementar latransparència en la gestió de les Administracions mitjançant una legislació que obligui a la publicació de les dades de la gestió pública en temps real o el mínim técnicament possible.

“Comité autonòmic”

  • En aquest sentit creiem que la creació d´una institució d´ámbit estatal, tal com un COMITÉ DE SAVIS o CONSELL ASSESOR PER A LES AUTONOMIES , hauria de ser una prioritat per la propera legislatura.
  • La seva funció seria, proposar als Governs central i autonòmics, revisions constitucionals, projectes diferencials i projectes comuns , etc. amb l´únic objectiu de generar sinérgies en funció de les necessitats i de les possibilitats existents en cada moment històric, al ritme dels canvis de tot tipus ( tecnològics, mediambientals,de relacions exteriors, immigració, etc. ), adreçades a incrementar el benestar de tots els ciutadans i reforçar la posició d´Espanya a l´exterior.
  • Un organisme del que obligatoriament haurien de formar part, els ex-presidents del Govern, els ex – presidents de les Cambres legislatives de l´ Estat i de les CCAA aíxí com, els ex – presidents dels Governs de las CCAA. Aquesta funció també podría exercir – la, l´ Associació d´ex – parlamentaris de les Corts Generals, ampliada, amb l´escaient suport institucional i actuant com órgan assesor d´un Senat reformat que actués com una veritable Cambra Territorial.

L´economia

Tots som conscients de que l´economía espanyola, té en les seves xifres macroeconòmiques un quadre envejable. No en tot; en aquest moment històric no és envejable la nostra inflació, ni la nostra productivitat, ni la nostra balança comercial.

Amb tot, Espanya sembla haver desaccelerat el seu procés de convergència amb el nucli de paísos més desenvolupats de l´UE a 15. Entre 1999 i 2006, el PIB per cápitaespanyol ha retallat un 9% la seva distància real amb el PIB per cápita de la Zona Euro. Percentatje inferior, al d´algunes etapes anteriors (Informe del Cercle d´ Economía de Barcelona – Noviembre de 2007).

Els triomfs passats no han d´amagar els reptes del futur, perqué certament encara resta molt per fer. La renda per cápita espanyola és encara un 18% inferior a la mitjana UE – 15 i la nostra taxa d´atur és encara massa alta. La convergència en benestar amb Europa i la creació d´ocupació són, doncs, els dos grans reptes que continuem tenint en el futur immediat.

També necessitem trobar un substitutiu pel sector de la construcció si volem mantenir i ampliar el nostre creixement. Sense dramatitzar i sense augurar escenaris catastrofistes que no existeixen, ni cal preveure que existeixin, – d´això ja s´en ocupen aquells paísos als qui molesta la presència espanyola a l´exterior -, si que hem de tocar amb els peus a terra i prendre consciència de la necessitat de reforçar el sector industrial i la seva competitivitat.

L´informe publicat recentment per la Comissió Europea , situa a Espanya en el vagó de cua de la productivitat. Solament Italia i Portugal queden per sota. El motiu: la falta de valor afegit dels pilars del nostre creixement: construcció i serveis.

Per aconseguir-ho ens sembla prioritari actuar sobre els següents aspectes:

“incrementar el poder adquisitiu dels salaris”

Si tractem de respondre a la pregunta: Perquè el creixement econòmic dels darrers anys no s´ha translladat als salaris? , cal remarcar que efectivament a l´ampara d´aquest creixement els beneficis empresarials han estat substanciosos i en canvi els salaris han augmentat més o menys al ritme de l´IPC o solament una mica més.

Ara bé, els salaris dels que ja tenien feina s´han mantingut, de forma que el fenòmen del creixement econòmic s´ha basat en l´increment espectacular de la mà d´obra ocupada deguda fonamentalment a la incorporació a la feina de les dones i els immigrants, cosa que certament ha produít una reducció dràstica de la taxa d´atur.

En general aquestes incorporacions a l´ocupació s´han produït en sectors de baixa productivitat, engreixant el sector dels anomenats “mileuristes”.En aquest anàlisi, cal fer constar també, el comportament “responsable” dels sindicats que han acceptat increments moderats dels salaris per tal d´afavorir la creació d´opcupació i la reducció de l´atur.Però això, no pot durar indefinidament.

En resum, no han baixat els sous dels treballadors que ja tenien feina abans de la fase expansiva,- els sous de les ocupacions més antigues -, sinó el salaris de les noves ocupacions.Hi han per tant dos grups d´assalariats: els que estan relativament ben pagats (la majoria) i els que estan mal pagats.Si promitgem però , el salari mig ha disminuït.Els que ho passen malament són els d´aquest darrer grup de baixos ingressos, que estan conformant un grup laboral amb tendència a crèixer que estan entre la pobresa i la baixa qualitat de vida.

S´imposa doncs actuar en dos direccions:

1.-Anticipant les previsions d´arribar a un SMI de 1000 € al final de la propera legislatura.

2.-Actuar sobre la negociació col.lectiva, per: escursar les diferències de nivell d´ingressos per igual activitat, amb els països de l´UE similars en desenvolpament. Podem dir , que es tracta d´evitar una fractura social més profonda.

“Impúls de la R + D + i”

L’impuls de la investigació científica i del desenvolupament tecnològic constitueix l’element fonamental de la modernització i del progrés. Aquest element és bàsic per dur a terme els processos d’innovació en els sectors industrials i socials, i mantenir la competitivitat del nostre teixit empresarial i industrial.

La globalització dels mercats fa més difícil la possibilitat d’adoptar mesures correctores de la pèrdua de competitivitat, com les aranzelàries o les devaluacions competitives en el marc de la defensa del lliure comerç. D’altra banda, pel fet que la competitivitat no pot basar-se en el factor tradicional del preu, la principal eina competitiva és la diferenciació de productes i processos motivada per la innovació. D ‘aquí que la nostra futura competitivitat depengui de la innovació que puguem incorporar, i que radiqui en les pròpies empreses que han de fomentar la seva cultura de la innovació.

La resposta ha de donar-se en dues direccions:

1) El foment de la investigació bàsica, de la investigació científica i del desenvolupament tecnològic per implantar una cultura de la innovació; i

2) L’aprofitament de les oportunitats que ens ofereix la societat de la informació.

El nostre compromís amb la ciència i la tecnologia s’ha d´inserir dins d’una estratègia de desenvolupament sostenible per dotar el nostre sistema de la capacitat que reclamen els nous desafiaments i perquè la societat tingui accés als fruits del desenvolupament tecnològic.

“Polítiques d’innovació”

Existeix un marge important per donar impuls a les polítiques d’I+D en general i al desenvolupament de la Societat de la Informació en particular. S’ha de dir aquí, que la nostra situació de sortida pel que fa a la despesa d’I+D, és molt precària donat que gastem poc, aproximadament la meitat que els nostres socis europeus i un terç que el Japó o els Estats Units, i malament, ja que la nostra despesa es realitza majoritàriament en el sector públic, la qual cosa implica que gastem molt en R i poc en D.

L´ ob jetiu en I+D+I té que ser doble: incrementar la despesa i, prioritàriament, aumentar la participació de les empreses . I això, a més d´ una tasca de mentalització molt important, exigeix un camvi en las polítiques públiques que incentivin efectivament als nostres empresaris per tal que invirteixin en I+D.

En aquest sentit, cal que passem d’un enfocament d’oferta a un altre de demanda, d’un enfocament on el protagonisme correspon al sector públic a un altre on correspon a les empreses; en definitiva, d’un esquema de subvencions, sempre discrecionals, a un altre d’incentius fiscals, sens dubte molt més transparents.

Les empreses, les universitats i l’Administració han de fer un gran esforç per tal de promoure una societat abocada a la innovació i la tecnologia, estimulant l’esperit emprenedor en tots els àmbits i assegurant una informació àmplia i veraç de tots els èxits científics i dels nous productes i serveis resultants de la innovació, perquè arribin al coneixement de l’opinió pública.

En conseqüència, ha de trobar-se la fórmula precisa d´establir la col·laboració universitat-empresa i estrènyer les seves relacions en l’àmbit de la Formació Professional i modalitats educatives col·laterals.

“Agilitat en la creació d´empreses”.

Malgrat les expectatives obertes per la legislació de 2003 que tenien per objectiu incentivar la creació d´empreses i agilitzar la seva tramitació com un potent incentiu de l´esperit emprenedor, els resultats són realment minsos.

És per tant prioritari, actuar de forma decidida en aquest sentit, implementant mesures efectives que signifiquin un incentiu pels emprenedors. És important actuar en aquells temes que més condicionen l´inici de l´activitat empresarial:

1.-Facil.litats de tramitació, i

2.-Accés al finançament.

“Formació professional i permanent”

Tant des del punt de vista d’eficiència econòmica, com de la pròpia equitat entre els nostres conciutadans, l’ensenyament està destinat a assumir un paper central en el debat polític a mig termini. A més de parlar de quantitat, de quant ens volem gastar en formació, hem de parlar també de qualitat.

Avui sabem que la tecnologia és substitutiva de l’ocupació poc qualificada però, en canvi, la tecnologia és complementària de l’ocupació qualificada. Per tant, el futur de l’ocupació passa en gran part perquè siguem capaços d’assegurar una formació adequada de la nostra força de treball.

Cal tornar a prestigiar la vàlua indubtable i la utilitat de la Formació Professional , impulsar-la i estimular la formació permanent en el si de les empreses, donant formació específica del treball a realitzar, així com una major formació general en temes de qualitat i seguretat, que evitaran despeses posteriors i milloraran el rendiment del treball.

“Les infrastructures”

No es acceptable que la manca de planificació i d´inversió en infrastructures, provoqui pèrdua de la competitivitat d´un pais i afecti negativament la qualitat de vida dels ciutadans.

Per tant considerem com una actuació ineludible de les Administracions competents, la planificació i el manteniment de les inversions necessàries per tal que els ciutadans tinguin accés a les modernes infrastructures que caracteritzen els països desenvolupats i a la vegada les empreses puguin competir en igualtat de condicions en el món globalitzat.

En aquest sentit s´han de considerar les infrastructures bàsiques, tant les aeroportuàries, com les ferroviàries i de transport per carretera i també les de transmissió de dades i d´energia, tot garantint l´accés universal dels ciutadans a les mateixes.

“Polítiques fiscals”

És evident que el nou marc de desacceleració económica fa imprescindible prendre mesures per a paliar el desequilibri patrimonial de las families. Aquesta desacceleració pot produir-se com a conseqüència de la desaparició d´unes condicions d´accés a la financiació irrepetibles i del cesament de l´efecte riquesa, del qual una de les més importants manifestacions ha estat la revalorització d´actius.

Davant la imposibilitat de recòrrer als mecanismes tradicionalment utilitzats per Espanya en política monetària per a frenar els efectes de la ralentització económica o la pérdua de competitivitat, no hi ha d´altra alternativa que actuar sobre la contenció de la despesa pública i polítiques fiscals que incentivin la productivitat .

Per això proposem:

  1. Baixar l´impost de societats.
  2. Baixar l´ IRPF que soporten en gran mesura les classes mitjanes.
  3. Supresió de l´impost del patrimoni.

Temes socials

“Suport decidit a la familia i a la natalitat”

Han de reforçar-se les mesures de suport a les familias i a la natalitat. Basar les perspectives de creixement demogràfic, bàsicament en la immigració, és un gravíssim error. Un país que basa el seu futur en la immigració té data de caducitat i pot tenir greus problemes d´integració i de cohesió social.

Per tant, és del tot imprescindible aprofondir de forma decidida en totes aquelles mesures adoptades en la legislatura que acaba. Mesures de suport a la natalitat i a totes les formes de familia que es constitueixin en xarxa protectora de les persones en afecte i solidaritat .

Creiem que malgrat existeix un gran debat en la societat sobre els diversos models de familia existents en l´actualidad, en la nostra opinió totes las formes de familia que es constitueixin formen una xarxa de protecció social de les persones. L´afecte i la solidaritat activa que surgeixen en la familia, qualsevol que sigui la seva composició, són un dels actius fonamentals d´un país que aspiri a ser pròsper i socialment responsable.

Creiem que s´hauria d´ actuar de forma més intensa en tres aspectes:

  1. Perllongar les ajudes per fill/a més enllà del naixement, amb l´ objectiu que abastin almenys fins a l´edad laboral.
  2. Prendre mesures efectives  que permetin millorar la conciliació de la vida laboral i familiar, no solament en el sector públic, sinó també en el privat.
  3. Millorar el suport als joves en edat d´estudiar i/o treballar , per tal que puguin accedir a una vivenda i puguin independitzar-se .

“La immigració: una qüestió no resolta”

El fenòmen de la immigració, és una realitat i és una necesitat a la que hem de donar resposta com a societat. El nostre país, en époques no molt llunyanes, va generar corrents d´emigració vers altres paísos. Posiblement aquest fet, aquesta pròpia experiència, ens obliga més que a d´altres a trobar les alternatives adients.

El fenòmen de la immigració i la problemàtica que comporta, no pot ser un element de la confrontació política, molts cops demagògica, del día a día. Les múltiples reformes de la Llei Orgànica 4/2000 no han estat capaçes d´establir un model clar d´immigración per l´Estat Espanyol.

Aquest tema no es pot prendre a la lleugera. Si anteriorment hem parlat de la necessitat d´un Pacte d´Estat sobre Educació, pensem que també ha de plantejar-se un Pacte d´Estat sobre la immigració , amb una doble línia d´actuació: cap a dintre i cap a fora.

Un salt quantitatiu de la immigració a gran velocitat pot provocar en el futur problemes de cohesió social. Pel bé de tothom, hem de tenir molt clar que aquí no hi ha possibilitats d´integració per a tot tipus de visions, i que aquells que puguin arribar a formar part de la nuestra societat hauran d´asumir el respecte als principis bàsics del nuostre Estat de Dret i del nostre sistema de convivència.

La immigració ha de ser capaç d´integrar-se sense renunciar a lo que és, però sense ignorar el que som, així com el que volem seguir essent. Drets, si, però deures també. És més, en el futur, i això és el que comença a fer toda Europa, primer s´hauran de cumplir els deures; sense deures no hi haurà possibilitat de drets.

“Tres camps d´actuació: lluita contra la immigración ilegal, carta de deures i drets per la nova immigració i control de la immigración en orígen”.

Hauriem de marcar-nos tres objectius:

  1. Lluita contra les mafies que trafiquen amb immigrants. Que trafiquen amb persones, amb les seves legítimes aspiracions, amb els seus anhels, amb els seus desitjos de trobar un treball, una possibilitat de subsistència, de millorar les seves condicions de vida. Aquesta és la qüestió fonamental, i per això és important distinguir entre una immigració legal i un altra il.legal. Solament combatent de forma decidida la immigració il.legal acabarem amb les mafies. No hem de confondre´ns: la lluita no és contra els immigrants il.legals; la lluita és contra les mafies que trafiquen amb persones.
  2. Garantitzar, establint els canals precisos, la plena integració dels immigrants en la nostra societat. Acceptar-los amb la seva cultura, amb les seves costums; però al mateix temps ells han d´aceptar les nostres costums i el nostre marc de convivència en llibertat i dignitat. La plena integració dels immigrants amb tots els seus drets, però també amb tots els seus deures.
  3. Garantitzar que els immigrants poden tenir el lloc de treball adient a les seves possibilitats i adient a les nostres necessitats. Sens dubte necessitem la immigració. Però solament podem donar una acollida real i efectiva a la necessària per a cobrir les nostres necessitats, que per altra banda són creixents.

Aquest plantejament no és egoista, sinó tot el contrari. És l´únic plantejament responsable de garantir el plè respecte als drets dels immigrants; per a garantir la seva plena integració i evitar la marginació social i el racisme.

Política Exterior

“Per una més estreta relació entre la nostra diplomacia i l´empresa”

La internacionalizació de l´empresa espanyola és necessària per a compensar els desequilibris en matèria de déficit comercial, especialment si considerem que aquest no ha deixat d´augmentar llastrat pels desavantatges en els sectors de béns intermitjos (especialment els de caràcter energètic) i béns d´equipament (maquinària i d´altres béns de capital). Una millor utilització dels avantatges comercials (béns de consum i béns de caràcter durader, així com en el sector productor de mitjans de transport terrestre, ferroviari i naval) pot ajudar a l´economia espanyola i al servei exterior per tal que l´Estat Espanyol assoleixi una posició de major rellevància en l´escenari internacional d´acord amb les seves potencialitats.

Creiem per tant que és necessària una més estreta interacció entre la política exterior d´Espanya i les empreses del nostre país. L´explosió de la inversió espanyola a l´exterior entre 1998 i 2004 ha suposat un augment de la demanda de serveis i de suport polític per part de les empreses.

Aquesta internacionalització ha estat parcial, dominada per les grans empreses espanyoles i amb resultats desiguals. El suport decidit de l´Estat als interessos de les empreses, des d´un major enteniment de les necessitats de la empresa espanyola sería desitjable. És necessari que se estableixin sistemes público-privats per a cooperar i mecanismes de coordinació d´acció política en mercats clau per Espanya.

El suport a la PYME espanyola a l´exterior té que augmentar quantitativament. Té que abastar un major nombre d´instruments finançers i de promoció, aíxí com instruments polítics. Les PYMES tenen han de saber, que l´Estat està disposat a defensar-les de forma contundent en els casos en que perillin els seus interessos. Una política exterior que defensi a les seves empreses és allò que s´espera d´un país europeu en el context global.

“Un servei exterior modern i coherent amb les necessitats actuals”

Per tal que la política exterior d´Espanya sigui útil a les empresas és necessari que el compromis pressupostàri i polític per a la Reforma del Servei Exterior sigui continuu.És necessària també una major compenetració d´ Embaixades, Oficines Comercials i Ministeris implicats.

En la darrera legislatura s´han donat alguns passos importants en aquesta direcció, especialment amb l´ Acord del Consell de Ministres d´1 de setembre de 2006. Malgrat tot, aquest acord no és suficient. Els mitjans tècnics i humans del Servei Exterior, i molt especialment del Ministeri d´ Afers Exteriors i Cooperació, no són suficients per un país que es considera entre les deu economies més riques del món.

És necessari especialment:

  1. Augmentar la inversió tecnològica del Ministeri d´Afers Exteriors i Cooperació de cara a millorar el servei que pot prestar als espanyols a l´exterior (individuus i empreses).
  2. Augmentar el nombre de diplomàtics. Tot i reconeixent que s´ha donat un esforç significatiu en aquesta matèria i que l´Acord abans esmentat preveu la incorporació progresiva d´uns 50 diplomàtics per any, fins al 2010, aquesta quantitat tampoc col.locaria al Servei Exterior en números comparables als paísos similars del nostre entorn.
  3. Millorar la coordinació entre els diferents ministeris presents en les representacions diplomàtiques i consulars a l´exterior. Per això és necessari que el Ministeri d´Afers Exteriors i Cooperació tingui més competències de coordinació respecte dels representants d´altres Ministeris.
  4. Establir mecanismes de cooperació i coordinació entre l´Estat i les oficines de representació de les Comunitats Autònomes per assolir objectius comuns.

“A favor d´un impúls del debat públic en matèria de política exterior”

El debat públic en matèria de política exterior ha de ser incrementat. No és possible que el debat polític es centri en anécdotes diplomátiques o caricatures sobre la situació internacional. Com tampoco pot ser la política exterior espanyola de caràcter reactiu.

És necesari que els responsables polítics expliquin clarament als ciutadans els objectius de política exterior concrets que es gestionen en cada regió del món i en les principals relacions bilaterals. Aquests objectius no poden seguir sent definits de forma vaga. És necessari que existeixi una veritable diplomacia pública que expliqui als ciutadans i a l´opinió pública d´altres Estats quina és la “visió espanyola” en aquells aspectes que toquin de forma més contundent els nostres interessos.

L´impacte dels think tanks espanyols ha augmentar en materia de política exterior. Hi ha una presència molt limitada i altament polititzada en el panorama del país. Es troba a faltar un format de think tank anglosaxò, menys polititzat i afavoridor d´un debat informat sobre les opcions diplomàtiques d´Espanya en els principals escenaris de la seva activitat exterior.

La presentació de la política exterior a la opinió pública no pot fonamentar-se en una simplificació de les opcions d´Espanya en clau “atlantista”, “europeísta” o “en l´establiment d´una Aliança de Civilitzacions”. És necessari refinar el debat sobre la política exterior, i explicar els objectius, els pros i contres de l´acció exterior.

Energía, aigua i medi ambient

“Buscar un equilibri energètic i medi ambiental”

Existeix una conexió causal clara entre desenvolupament econòmic i industrial i consum energètic. Aquest fet suposa en el nostre cas, com en la majoria de paísos europeus, una gran intensitat de consum energètic. Per abastir aquest consum Espanya utilitza fonamentalment combustibles fósils, que representen gairebé un 90% del consum total.

A plaç curt i mitja l´ús d´aquests combustibles és inevitable.Però, pensant en el futur, és necessari un Pacte Energètic que inclogui totes les opcions disponibles actualment, inclosa la nuclear, i que avança vers una més gran presència de les energies renovables.

Amb un nivell de dependència energética per damunt del 80% és necessari que Espanya potencíi les energíes renovables, per a poder així reduïr aquest nivell de dependència de l´exterior, que té conseqüències importants en matèria de política exterior en una zona sensible als nostres interessos geoestratègics, com és el Mediterrani i l´ Orient Mitjà.

És necessari debatre de forma seriosa i asosegada les posibilitats que ofereix l´energía nuclear. Si bé és positiva en térmes de costos i de reducció d´ emissions de gassos amb efecte hivernacle, requereix que s´analitzin els problemes que generen els residus radioactius.

En aquest Pacte Energètic és necessari que es consolidi una visió compartida amb la resta de socio de l´Unió Europea , en línia amb l´ Estratègia europea per a una energía sostenible, competitiva i segura (març, 2006), que s´ha traduït en la recent iniciativa de la Comissió per establir una Política comú de la Energía, amb una sèrie d´objectius ambiciossos de cara a 2020 en tres ámbits fonamentals: efiçiència energètica, energíes renovables i gassos d´efecte hivernacle.

“Compromissos seriosos i realistes en matèria de Medi Ambient”

Tenir cura del medi ambient és una demanda del conjunt dels ciutadans. És necessari que Espanya asumeixi compromissos seriosos en matèria de medi ambient. Aquests compromissos han de ser realistes, de manera que sigui possible la seva realització.

L´estructura energética actual, amb la significativa dependència de combustibles fósils, té com a conseqüència un greu problema ecològic. Malgrat això, no és recomanable establir objectius massa ambiciosos ( com per exemple els que recollia el Protocol de Kyoto per Espanya ), si després no es poden assolir.

Es requereix d´una política a nivell europeu, molt activa en la defensa dels interessos espanyols en matèria de creixement econòmic. Encara que sempre es tingui en conte les necessitats ecològiques del planeta, l´esforç ha de ser compartit per tots els socis europeus.

“És imprescindible un acord transversal sobre l´aigua”

La greu absència d´una política estatal de l´aigua basada en un model que busqui l´interés general, ha portat a la situció actual, caracteritzada en els darrers anys, per una successió d´actuacions improvisades que esdevenen com a resultat de pressions polítiques i conjuntures de cada moment, que han portat a:

  1. Un important disens en el seu enfocament i tractament,
  2. L´aparició de lluites polítiques i jurídiques al voltant de l´aigua, on han crescut els sentiments de patrimonialització territorial de l´aigua,
  3. Enfrontaments i pronunciaments socials, polítics i jurídics contraposats.
  4. La pérdua d´identitat dels organismes de conca, davant la pressió de les Comunitats Autònomes que reclamen la seva fragmentació i reclamen per a sí , la legislació, gestió i administració de l aigua en tot el seu ámbit territorial, per damunt de l´unitat de conca.

Tot això s´està traduïnt en modificacions de diversos Estatuts d´Autonomia que podríen vulnerar la Constitució i que han motivat diversos recursos d´inconstitucionalitat, iniciatives legislatives ( i derogacions d´altres precedents ), actuacions contraposades de les diferents administracions, acords de transferències discutits per altres CCAA, articles d´opinió incendiaris, i manifestacions socials en sentits oposats, la qual cosa, configura un panorama que ha d´alertar-nos sobre la importància d´aquests assumptes, i sobre l´oportunitat i necessitat d´atendre les mesures que nombrossos experts reclamen des de la professionalitat, capacitat i independència.

Davant aquest panorama, dibuixat a grans trets, DENUNCIEM la desencertada tendència iniciada en el nostre país segons la qual, contravenit la nostra tradició hidràulica (pionera a nivell mondial) i els encertats principis acceptats en la Directiva Marc de l´Aigua de l´Unió Europea , suposi una marxa enrera en la gestió integrada de l´aigua per conques hidrográfiques, requisit indispensable per assolir un desenvolupament sostenible i una cohesió social i territorial solidària. Aquesta trajectòria ya s´ha iniciat i el darrer exemple de la mateixa és la posta en marxa de la iniciativa per a transferir part de la Conca del Guadalquivir a la Junta d´Andalusia.

I per això RECLAMEM:

  1. Un Pacte Nacional sobre l´Aigua que involucri als representants político i socials, així com als usuaris de l´aigua, capaç d´impulsar una acció i una política sostingudes en el temps que doni resposta als problemes i necessitats reals existents.

  1. Que aquest Pacte retorni a la cordura, recuperi la defensa de la gestió integrada de l´aigua per conques hidrogràfiques naturals .

  1. Que cessi la compartimentació política de l´administració i gestió de l´aigua dintre o fora dels organismes de conca, i que es doni resposta efectiva i adient, a la participació de les CCAA i Entitats locals en els organismes de conca intercomunitaris.

Ecogrup21 in the net

Share to Google Plus